Preocupats, diuen, «per la situació institucional de la llengua castellana», un grup d'intel·lectuals espanyols promou un manifest en defensa de la lengua común que és, de facto, un atac a la resta de llengües de l'Estat, especialment la catalana. Els disset instigadors inicials del document tenen la complicitat d'alguns dels principals actors de la caverna mediàtica (en premsa, El Mundo i l'Abc; a la xarxa, Libertad Digital; a la televisió, Telecinco i Telemadrid) gràcies als quals ja han recollit més de 100.000 adhesions. Unió, Progrés i Democràcia i el PP són els actius polítics de la campanya, que es va desfermar el 23 de juny, acabat el congrés del partit conservador i un cop la selecció espanyola va derrotar Itàlia i va arribar a les semifinals de l'Eurocopa.
Tots ells tenen un llarg recorregut en la defensa del castellà i en el seu intent per aconseguir que s'imposi a les llengües dels territoris perifèrics de l'Estat. Fernando Savater, creador de Basta Ya! al País Basc i membre preeminent del partit Unió, Progrés i Democràcia (UPiD) de Rosa Díez, n'és el principal instigador, juntament amb alguns dels promotors de Ciutadans, Arcadi Espada i Albert Boadella. En total, disset intel·lectuals vinculats al món de la filosofia i en alguns casos membres de la Real Academia de la Lengua Española són els que des del 23 de juny han ressuscitat el fantasma del maltractament de la llengua castellana a les institucions i el perill que aquesta acabi seriosament perjudicada per la cooficialitat amb el català, el basc i el gallec. En el preàmbul del manifest reconeixen que la seva posició es mou per «una inquietud estrictament política». Està tot dit, doncs.
El document, de tres folis, té uns arguments molt bàsics: el castellà és l'única llengua comuna a l'Estat i tothom ha de saber-la. Els ciutadans tenen drets lingüístics, els territoris no. La normalització lingüística (en aquest cas es refereixen bàsicament al català) és un «abús» i un «acte coercitiu». A les comunitats autònomes on hi ha dues llengües oficials els ciutadans han d'estar obligats a conèixer «la llengua comuna del país» i de la llengua autòctona han de saber-ne «prou per conviure educadament amb els altres i gaudir en la mesura que sigui possible de les manifestacions culturals en aquesta llengua». La normalització lingüística fereix especialment els més desafavorits. No es pot marginar «els ciutadans monolingües en castellà».
A partir d'aquestes premisses, els impulsors del Manifesto por la lengua común demanen al Congrés dels Diputats que promulgui una normativa legal de rang superior, tot i que això comporti haver de modificar la Constitució i els Estatuts d'Autonomia, que imposi el castellà a tots els ciutadans «del territori nacional»; que garanteixi que qualsevol persona que ho vulgui pugui ser escolaritzada en castellà independentment de quina sigui la seva llengua materna; que no tots els funcionaris de les administracions autonòmiques estiguin obligats a parlar les dues llengües; prohibir que la retolació oficial sigui únicament en una llengua diferent del castellà; que els polítics a les institucions espanyoles només puguin parlar castellà però que als Parlaments autonòmics puguin fer servir les dues llengües. Tot per protegir el castellà.
El document s'articula sobre la falsedat de la situació de llengua menystinguda en els territoris on hi ha una altra llengua cooficial i per això proposa una situació d'«asimetria» que garanteixi la supremacia del castellà, reduint el català, el basc i el gallec a llengües de segona categoria. Les dades, tossudes, demostren que el castellà continua sent majoritàriament hegemònic, entre altres llocs, a Catalunya.
El suport mediàtic i el polític han contribuït que el manifest hagi recollit un bon nombre d'adhesions en relativament poc temps. Una part significativa de la caverna mediàtica –l'excepció és La Razón– és membre activa de la campanya. El Mundo, de Pedro J. Ramírez, capitaneja el moviment a favor del castellà, amb la publicació diària, des del 23 de juny, de diverses planes a l'edició en paper, destacant cada dia el nombre de firmes aconseguides a portada i establint un comptador a l'edició digital. Un dia més tard s'hi va sumar l'Abc. Malgrat que va darrere de la competència, no es queda curt en entusiasme per a la causa. Com era d'esperar, el diari de Jiménez Losantos a la xarxa Libertad Digital també recull signatures a favor de la proposta. Més sorprenent ha estat la incorporació decidida de Telecinco i més esperada la de Telemadrid, el canal autonòmic controlat per Esperanza Aguirre.
En l'àmbit polític, el PP i Ciutadans els fan costat, però el comandament el té Rosa Díez. A Catalunya les reaccions dels partits catalans s'han anat produint, però un pèl tard. Dimecres passat el president Montilla titllava de «piròmans» els redactors del manifest. La resta de la societat catalana no ha reaccionat. Potser tants anys de campanyes anticatalanes ens han immunitzat.
El Punt
