UN RECULL DE QUAN TOT ES FEIA A MÀ
Josep Call ha col·leccionat a casa seva uns dos mil estris del món rural i dels utensilis que es feien servir a pagès
La majoria de les peces pertanyen a la zona de la Selva i li han estat cedides per la gent.
Pot sonar estrany a alguns, però fa anys, fins i tot no gaires, que hi havia moltes feines que encara es feien amb les mans i no pas amb la punta dels dits, tal com passa ara. Josep Call, un barber de tercera generació de Sils, guarda a casa seva prop de dues mil eines o utensilis relacionats amb els treballs artesanals i amb la vida de fa cinquanta, seixanta o setanta anys, quan l'home, sense saber en tecnologia, amb enginy, art i paciència, adaptava els materials a les seves necessitats. El que havia estat un galliner, a la casa del barber Call, ara hi ha tot un museu personal ple d'eines, joguines i tota mena d'estris que han tingut el seu lloc en l'evolució de l'home de pagès. Tot el material està perfectament col·locat i en Josep sap on és cada cosa i per a què servia. Des dels punxons de fusta per cavar l'hort, fins a les fones, les joguines manufacturades per llançar rocs o pals de fusta, les màquines amb corretges i rodes per garbellar, triar el gra o esporgar blat de moro, els carros de fusta amb rodes revestides de ferro, ferradures o eines d'oficis perduts, com els de cistellaires, boters, sabaters o esclopers. No hi falten les eines del seu ofici de barber, amb les diferents cadires i estris per tallar, rasurar, esmolar o els tamborets per alçar la mainada a la mida més còmoda per ser esquilat pel professional.
A banda del coneixement que aporta la col·lecció de Josep Call –en el terreny antropològic, econòmic, històric o folklòric–, és inevitable fer una reflexió sobre el pas del temps i l'evolució tan ràpida que s'ha produït en els darrers vint anys. S'hi guarden eines que potser només tenen seixanta o setanta anys d'antiguitat. Són, però, idèntiques a les que es manufacturaven cinc-cents, mil o dos mil anys enrere. Sorra, en forma de vidre o ceràmica, pedra, fusta i ferro: heus aquí els materials que imperen en la col·lecció del barber de Sils. El plàstic i els materials sintètics: senzillament no hi són. No existien, en uns temps en què les coses encara es feien a la mida de l'home.
Del seu tresor, el barber té una especial predilecció per dos carros de fusta. Un era el que feia servir el seu avi al camp. L'altre li va regalar un client poc abans de morir, quan després que en Josep li hagués ensenyat tot el que guardava, va decidir que hi cabia i a més li seria ben guardat.
Dels centenars de falçs, ganivets, dalles, rasclets de fusta o de ferro, ganivets, llums de carbur, ensulfatadors manuals, cabassos, bots, pasteres, jous, fangues, pics, martells, masses i altres estris que omplen l'antic galliner, Josep Call explica amb orgull gens dissimulat que en un noranta per cent provenen de la comarca de la Selva, del territori on ha nascut, d'on prové la seva gent, on ha après i on encara viu. També explica, cofoi, com moltes de les peces que conformen aquest museu de la veritable memòria històrica, li han estat cedits per clients de la barberia de tota la vida.
No el té obert al públic, però l'obre a tothom que li demana des del carrer de les Mallorquines, des de la casa on sempre ha viscut, que ha anat engrandint i que no s'ha mogut mai del que havia estat el nucli històric de Sils. Ara es pot dir que viu als afores, perquèels altres s'han desplaçat cap a les noves vies de comunicació. Ell continua vivint al centre.
La majoria de les peces pertanyen a la zona de la Selva i li han estat cedides per la gent.
Pot sonar estrany a alguns, però fa anys, fins i tot no gaires, que hi havia moltes feines que encara es feien amb les mans i no pas amb la punta dels dits, tal com passa ara. Josep Call, un barber de tercera generació de Sils, guarda a casa seva prop de dues mil eines o utensilis relacionats amb els treballs artesanals i amb la vida de fa cinquanta, seixanta o setanta anys, quan l'home, sense saber en tecnologia, amb enginy, art i paciència, adaptava els materials a les seves necessitats. El que havia estat un galliner, a la casa del barber Call, ara hi ha tot un museu personal ple d'eines, joguines i tota mena d'estris que han tingut el seu lloc en l'evolució de l'home de pagès. Tot el material està perfectament col·locat i en Josep sap on és cada cosa i per a què servia. Des dels punxons de fusta per cavar l'hort, fins a les fones, les joguines manufacturades per llançar rocs o pals de fusta, les màquines amb corretges i rodes per garbellar, triar el gra o esporgar blat de moro, els carros de fusta amb rodes revestides de ferro, ferradures o eines d'oficis perduts, com els de cistellaires, boters, sabaters o esclopers. No hi falten les eines del seu ofici de barber, amb les diferents cadires i estris per tallar, rasurar, esmolar o els tamborets per alçar la mainada a la mida més còmoda per ser esquilat pel professional.
A banda del coneixement que aporta la col·lecció de Josep Call –en el terreny antropològic, econòmic, històric o folklòric–, és inevitable fer una reflexió sobre el pas del temps i l'evolució tan ràpida que s'ha produït en els darrers vint anys. S'hi guarden eines que potser només tenen seixanta o setanta anys d'antiguitat. Són, però, idèntiques a les que es manufacturaven cinc-cents, mil o dos mil anys enrere. Sorra, en forma de vidre o ceràmica, pedra, fusta i ferro: heus aquí els materials que imperen en la col·lecció del barber de Sils. El plàstic i els materials sintètics: senzillament no hi són. No existien, en uns temps en què les coses encara es feien a la mida de l'home.
Del seu tresor, el barber té una especial predilecció per dos carros de fusta. Un era el que feia servir el seu avi al camp. L'altre li va regalar un client poc abans de morir, quan després que en Josep li hagués ensenyat tot el que guardava, va decidir que hi cabia i a més li seria ben guardat.
Dels centenars de falçs, ganivets, dalles, rasclets de fusta o de ferro, ganivets, llums de carbur, ensulfatadors manuals, cabassos, bots, pasteres, jous, fangues, pics, martells, masses i altres estris que omplen l'antic galliner, Josep Call explica amb orgull gens dissimulat que en un noranta per cent provenen de la comarca de la Selva, del territori on ha nascut, d'on prové la seva gent, on ha après i on encara viu. També explica, cofoi, com moltes de les peces que conformen aquest museu de la veritable memòria històrica, li han estat cedits per clients de la barberia de tota la vida.
No el té obert al públic, però l'obre a tothom que li demana des del carrer de les Mallorquines, des de la casa on sempre ha viscut, que ha anat engrandint i que no s'ha mogut mai del que havia estat el nucli històric de Sils. Ara es pot dir que viu als afores, perquèels altres s'han desplaçat cap a les noves vies de comunicació. Ell continua vivint al centre.
Font: El Punt
