Aquest
any commemorem la nostra Diada Nacional en moments segurament molt més decisius
pel futur Catalunya que no pas els que hem viscut en les últimes dècades. Tant
que probablement en els mesos a venir veurem succeir esdeveniments econòmics i
polítics majors davant dels quals els ciutadans de Catalunya ens haurem de
posicionar.
Els
últims anys de crisi i incertesa han posat de manifest que per motius econòmics
ni Catalunya ni Espanya en el seu conjunt podran continuar evolucionant de la
manera positiva com ho havien estat fent des de l'adveniment de la democràcia,
amb la conseqüent extensió de l'estat del benestar i el reconeixement de la
diversitat nacional. L'actual situació econòmica i política ha posat de
manifest un seguit contradiccions que poden ensorrar el marc de relacions que
va establir la Constitució Espanyola de 1978.
En
el camp econòmic, per exemple, les xifres del dèficit fiscal entre Catalunya i
la resta de l'estat són evidents. Segurament durant els anys de bonança
econòmica aquesta situació es podia emmascarar però ara ningú que realment es
preocupi pel benestar dels ciutadans pot obviar-la com si res. Hi ha
diferències a l'hora de determinar-ne els responsables i establir solucions
però ja no és discutible que aquest dèficit genera un perjudici econòmic pel
nostre país, el qual malgrat la seva contribució tampoc no es veu especialment
compensat ni ben considerat, ans al contrari.
En
el pla polític la crisi no es podia fer més patent que amb la sentència del
Tribunal Constitucional de 2010, la qual va avortar qualsevol intent de
millorar l'autogovern de Catalunya per la via constitucional, que ha quedat
esgotada i desprestigiada. Barrat aquest camí, Catalunya es veu obligada a
explorar-ne d'altres per tal de realitzar les seves legítimes aspiracions.
En
l'àmbit social l'estat tampoc no pot amagar les seves dificultats, que l'han
dut a aprimar l'estat del benestar i a augmentar alhora la pressió fiscal, que
cada cop més recolza sobre les espatlles de la classe mitjana, treballadora o
emprenedora. Una classe que viu amb l'angoixa diària de proletaritzar-se i
caure a les mans d'una xarxa assistencial pública cada cop amb menys recursos
Les institucions catalanes no podem conformar-nos davant d'aquesta degradació
social i hem d'aspirar a construir un país realment just.
La
crisi però no és solament nostra sinó que la compartim amb bona part dels
nostres veïns europeus. Si durant la Guerra de Successió espanyola i l'episodi
de l'11 de setembre de 1714 que avui rememorem la monarquia hispànica es
trobava en una crisi profunda i les potències europees tenien els ulls posats
sobre nosaltres, salvant les distàncies, avui podem dir que som altre cop protagonistes
i que els nostres veïns novament ens escruten detingudament, aquest cop per
avaluar la nostra capacitat de generar riquesa i el nostre nivell de
responsabilitat a l'hora de no dilapidar-la. Probablement l'escrutini deixi pas
a una intervenció i aquesta sigui la primera oportunitat que tinguem des de fa
temps de fer passar les decisions racionals al davant de les que ens han portat
a la ruïna.
Des
de la nostra posició només volem dir que som i volem continuar essent Europa.
Que des de fa segles hem estat, per sort, un país industrial i industriós, amb
voluntat d'esdevenir més culte i feliç. Aquest somni que malauradament mai no
hem assolit, continua essent al nostre horitzó.
Amb
aquest projecte de país lliure, just i culte en ment, cadascú de nosaltres, ja
sigui des de les associacions o des de qualsevol lloc on tinguem veu i vot, hem
se seguir sumant voluntats i esforçant-nos per trobar una sortida a la situació
actual. Potser personalment tenim una nul·la d'incidència en la macroeconomia o
en la política però sí podem treballar dia rere dia per la llengua i la
cultura, pel país i tota la seva gent. Només la constància i la imaginació de
tots pot edificar la base suficient per dotar-nos del que un funcionari
europeu, per més racional que sigui, no ens podrà donar mai. Com a molt vindrà
a fer el recompte un cop ja haguem fet abans la feina.
Així
doncs, com un nou estat d’Europa, o formant part d’un reformat estat federal
asimètric, o amb un bon concert econòmic, els catalans haurem de prendre partit
i, plegats, demostrar que encara tenim la capacitat, la força i les ganes per
ser un país capdavanter obert al mon. Avui es un bon dia perquè ho traslladem a
tots els ciutadans. Com a font d'inspiració faríem bé de recordar les paraules
del president Tarradellas: Catalans: No oblidem mai, que tots units
arribarem a obtenir allò que durant tants d’anys hem desitjat. Per a aquesta
obra indispensable, Catalunya necessita de tots els seus fills: és massa petita
per deixar-ne perdre cap; és prou gran perquè tots hi capiguem.
Visca
Catalunya!
Sils
a 7 de setembre de 2012
